Treball de Català

Mentre em mirava al mirall, reflexionava, reflexionava sobre el premi, aquell premi que tan havia desitjat i tants mals de caps m’havia portat. Em pentinava i recordava la olor a pòlvora i a pols, també recordava els sorolls dels trets, els crits dels morts i dels assassins. - De veritat vols això? De veritat volies fer aquella fotografia? De veritat volies veure una atrocitat tant gran i no fer res per evitar-ho?- em vaig dir en veu baixa mentre em mirava els ulls en el reflex entelat. Em maquillava i pensava que si guanyava el premi i veia una altre vegada aquella nena, estirada, amb la mirada fixa en la meva, em moriria per dintre, no ho podria suportar.
Vaig acabar de vestir-me i van tocar el timbre; era el meu amic Marc. Ell sempre m’havia ajudat en tot, sempre havia estat al meu costat, però jo no havia gosat dir-li com em sentia en realitat. Vaig somriure i marxar. Mentre ell xerrava i xerrava, jo estava immersa en els meus pensaments; ell tenia tota la felicitat que em faltava a mi.
Quan vam arribar, vaig seure a la meva butaca mentre arrossegava la presó d’un acte no fet. La presentadora, com tots i totes les presentadores parlava i pisava molta emoció al moment però, en aquell moment, abans de dir el guanyador del premi, a mi em rossegava tot el cos com si fos un verm d’Ausiàs March; no podia suportar el dolor de no haver actuat en el moment que enfocava la càmera, de no haver cridat que s’aturés, de no haver ... de no haver fet alguna cosa per a que aquella petita font de vida seguís fluïnt.
De sobte, tothom es posà de peu; mentre aplaudien, en Marc em va mirar i em va somriure. Llavors, vaig sortir de la meva tristesa i vaig mirar la pantalla: el cor se'm va parar per un instant, se'm va saltar una llàgrima, i el primer impuls va ser còrrer, còrrer perquè ningú veiés com se'm saltaven les llàgrimes. Quan plorava en el vestíbul i mirava de tranquil•litzar-me, em vaig adonar que mai tornaria a ser la mateixa.



* Per una vegada la fotogrfia no és meva :P